La sardana i la política

La sardana i la política; impuls, evolució i persecució

El catalanisme polític aviat es va apropiar de la sardana com a símbol, i li va atribuir uns valors ben allunyats del que havia tingut en el passat més immediat, com els d'harmonia, de germanor, d'igualtat i de rotllana oberta a la participació. La idealització de la sardana –allunyada de la realitat de l'Empordà- es presentaria i impulsaria com a símbol nacional i civilitzador, exemple dels valors que Catalunya havia de tenir. Conseqüentment, a principis del segle XX, la sardana s'escampà per Catalunya impulsada des dels centres catalanistes, partits i moviments d'arreu del Principat, tenint lloc a Barcelona l'any 1902, el primer concurs de colles en motiu de les festes de la Mercè.

La sardana esdevenia cada dia més, un símbol català i catalanista que es veuria reflectit en el poema La sardana de Joan Maragall, amb versió definitiva de 1894. Mentre la sardana es vivia a l'Empordà encara com a dansa de moda, la resta de Catalunya la descobria alhora que l'adoptava com a dansa nacional.

Sorgiren noves cobles arreu del territori i nous compositors i estils, que glosarien, conseqüentment, les diferències d'estil i simfonisme de l'Empordà i de la sardana catalanista, urbana i d'escola de Barcelona, tendències que continuarien i es reforçarien anys a venir amb el noucentisme, sumant-hi valors d'urbanitat, moralitat i higiene.

Pel que fa a la manera de dansar, cap al 1910 i 1920, l'eix de moviment dels sardanistes anirà canviant, passant de moviments majoritàriament horitzontals cap a una verticalitat i un punteig més acusat en un espai més reduït. La llibertat individual i la demostració d'habilitats físiques -tot i conviure durant anys parallelament en diverses comarques- van anar substituint-se per l'agilitat i l'equilibri en pro d'una dansa més elegant, valorant el conjunt harmònic de la rotllana. El ball desmesurat empordanès s'anirà reconvertint en dansa nacional, amb un tempo musical més alentit, regular i acadèmicament organitzat. Josep Pla escriuria el 1968 a El meu país: 'Abans les sardanes s'arrossegaven, ara les sardanes se salten. Llavors es corria més; ara se salta i es punteja més'.

La sardana esdevindria també coral. Compositors de diferents estils incorporaren text a llurs sardanes: els orfeons i corals les feren seves i les cantaven i programaven en concerts sense acompanyament de cobla. La sardana d'arrel més popular seguiria la línia de les cançons líriques cantades al Parallel mentre d'altres composicions ocuparien un lloc destacat en els programes del Palau de la Música i d'institucions d'alt prestigi musical. La sardana tant podia ser sentida cantada als telers d'una fàbrica com en un carrer principal de l'Eixample.