Lletres

Lletra de la sardana:
Maria Mercè (Boix i Risech, Josep Maria)
31x73, s58
Data estrena: 1945
Lloc referenciat: Lloret de Mar
Sardana: Maria Mercè
Autor de la música: Boix i Risech, Josep Maria
Autor de la lletra: Viladoms, Joan
Comentaris: Segona versió d'autor desconegut (pot ser Vicenç Rodon i Solé de Badalona?)
Lletra:
Tu ets la pubilleta
la més eixerida
de la nostra terra ampla,
del camp i la ciutat.

Quan la fe et domina
i a prop teu contemplo
que el cor bat en fúria
i me dius baixet

De cançons, tan bella flaire,
són aromes del meu cor,
quan te veig dansar amb gràcia
jo et voldria el teu amor.

Te faig una cançó
igual que un petó,
que és la flor més delicada
tendra i bella del jardí

Els teus ulls són dues perles
ton mirar és tan suau,
que en el món sols n'hi ha dues
que em torbin la santa pau!

Quan estic en la sardana
i en silenci vaig comptant,
és quan parla la meva ànima;
amb un cor pur, noble i gran.

Veuries bé, quan sempre em parla de bellesa.
La ma febrosa la parella ens va lligant;
l'anella gran que la sardana va formant-la,
tot aquest poble que unit la va forjant.

Si un hom polsés amb l'il·lusió que es salta i balla,
l'immensa i dolça alegria de tot cor,
la freturada cobejança d'unes hores
que és l'exponent i l'esperit del noster honor.

És la sardana, ara i sempre, la més bella,
i que amb delit la vida corre en un segon.
Dansant sentim un fort escalf en aquesta ànima
que és tan eterna com serà la fi del món.

Alcem el cant i que la veu arreu s'escampi,
de la muntanya, el pla, la mar i la ciutat;
diem ben alt, com la sardana no hi ha dansa
que uneixi els cors amb la fe plena de germans!

Segona versió d'autor desconegut

Dintre la boscúria
vaig trobar-la un dia,
tot collint floretes,
per fer-ne un bell ramell
jo vaig preguntar-li
quina flor volia,
si l’humil viola
del meu cor novell.
I tota vergonyosa,
sa cara envermellí,
va respondre’m carinyosa
per dir sos llavis que si.

La joia del meu cor,
sols un ocell la sap,
que escoltava dalt del niu
la cançó que vaig cantar.
Vine amb mi d’una vegada,
Maria Mercè estimada;
que veuràs que dolça es troba
la garlanda de l’amor,
doncs tu i jo sols hem de teixir-la
gran i forta la farem
la garlanda en embellir-la
enllaçada la tindrem.
I cap el tard un rossinyol es va posar a cantar,
que el sol queia dolçament amb refilets d’amor
en començar a enllaçar l’anella que ens ha d’ajuntar
amb fe sincera amb caliu que té el meu cor.
Fem-la ben gran que enllaci sempre la nostra estimació
i quan vellets serem veurem l’anella reflorir,
i en collir avui aquest bell pom de flors amb devoció
recordarem amb quin delit la vam teixir.